No us fieu de tot el que publica La Vanguardia

Ara resulta que s’ha posat de moda el llatí. Ahir el periòdic esmentat oferia un llibre amb aquest títol tan suggerent Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí. Fa 39 anys que repeteixo aquesta frase, o alguna de semblant, unes quantes vegades a classe. No em sap greu, no, no, que es publiquin opuscles divulgatius sobre la nostra llengua mare. Benvinguts siguin! 

Justament a la classe de literatura llatina d’avui, ens endinsarem una mica en una magnífica peça horaciana, aquella que és coneguda com Beatus ille, la iunctura que encapçala el poema. Una de les entrades d’aquest volumet-diccionari de frases fetes llatines, tractades amb més o menys enginy, és precisament aquest grup de dos mots. I el comentari que mereix és d’allò més tòpic, amb referència a Fray Luis de León inclosa. Deu fer temps que els autors no han rellegit aquesta peça, perquè ja no recorden que allò que en diuen “oda” d’Horaci, és en realitat un epode. Si haguessin rellegit l’epode, haurien recordat que es tracta d’una gran ironia horaciana, d’una invectiva contra un usurer. I els hauria pogut donar molt més de joc. Als autors, vull dir, prologuista inclòs.

També deu fer més de trenta anys que el quadre de la fotografia penja d’una paret de casa.

Lectures Rodoreda a Romanyà

El 13 d’abril de l’any 2003, vam llegir per primera vegada Rodoreda a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva. Feia 20 anys que havia mort. Vam triar una de les obres que Mercè Rodoreda havia escrit a Romanyà, Quanta, quanta guerra..., perquè acabava de començar la guerra de l’Irak. L’any 2007 hi vam tornar a llegir Rodoreda a Romanyà, era l’any abans del centenari del naixement de l’autora barcelonina. Aquell 2007 vam llegir Viatges i flors. I va arribar l’any 2008, 25 anys de la mort de Rodoreda i Any Rodoreda, pel centenari. Vam llegir Mirall trencat i vam inaugurar l’itinerari literari Rodoreda Romanyà. 

Avui tornem a llegir Rodoreda a Romanyà, perquè volem recordar l’autora en el trentè aniversari de la seva mort. Ressonaran novament aquells mots de “Viatge al poble de la por”: “El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb gran obertures: molt vidre i poc maó. Les parets dels banys estan cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues...”

A la fotografia, un moment de la lectura de l’any 2003.

Memòries d’Aurora Bertrana

Avui presentem a la Sala Gòtica de la biblioteca del Campus del Barri Vell de la Universitat de Girona la nova edició dels dos volums de Memòries d’Aurora Bertrana (1892-1974). Us recomano vivament la lectura d’aquesta obra fascinant d’una dona que afirmava: “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. I així ho va fer. El fragment que segueix pertany al primer volum. L’escrivia a principis dels anys setanta i es referia als anys vint i trenta, sempre del segle XX. No sé si han canviat tant les coses...

“Els falsos «savis» d’aleshores —perquè cada època té els seus falsos savis i en aquella època tampoc no en mancaven— somreien amb desdeny i publicaven discretes ironies saludant la nova aparició, dintre les lletres catalanes, d’Aurora Bertrana. Una dona que, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius! Amb elegants calfreds d’homes «ultracivilitzats» m’acusaven de deixeble de Jean-Jacques Rousseau, amb una irònica pietat envers aquelles teories de retorn a la naturalesa de l’autor de l’Émile i del Contracte social. Els molestava un poc (molt poc, naturalment, perquè «ells» ja sabien que una dona poca competència pot fer als homes en cap domini científic, artístic o literari) que, tot d’una, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del «tramvia de l’anomenada», on ells ja anaven tan estrets fent Déu sap quins i quants equilibris per no perdre el lloc adquirit a força d’empentes.”

Més anys!

Això no pot ser. Plego de fer anys cada any. Ara en faré cada dos anys. El piló creix massa de pressa, si afegim un any cada any. De fet, proposo que canviem l’estructura dels anys i que, a partir d’ara, considerem que ha passat un any després de 24 mesos i no de 12. Que les llunes s’enfadaran? Que s’enfadin. I el sol, i les estrelles. M’és igual. Coherent amb aquesta decisió, us convido a escoltar la cançó del no aniversari. Fins l’any que ve no penso afegir un any més a la suma d’anys que he acumulat fins avui. I així, de cop, tinc la meitat dels anys que diuen que tinc. Gràcies per les vostres felicitacions, estimats lectors!

Un dia tan feliç, és el títol de la fotografia que il·lustra aquest post d’aniversari, feliç.