dijous, 29 gener de 2015

Les fonts del Clitumne

La primavera del cinquanta-dos, quan ella va néixer, diu que “les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes”. Ahir, el seu amic tocat de feridura, evocà aquest poema de Ferrater, quan es va girar “aquell ventet menut” i ella acabava de dir que s’havia deixat la rebeca a casa. El pas del temps, entre el xuclamel i les acàcies, l’acant i les cineràries, de bell nom i color de cendra, posaven el marc a un passeig amable cap a un futur que se’n va, com el record, “de tan confús”. Aniran a les fonts del Clitumne, van dir, aquell riu sagrat de Virgili, i d’alzines negres de Carducci, el viatge de fet i en la ment, van evocar. 

Per a Carles Miralles, amic, mort aquesta matinada, massa jove.

dimecres, 28 gener de 2015

Versos d’amor intraduïbles (1)

Je le vis, je rougis, je palis à sa vue;
un trouble s’éleva dans mon âme éperdue.

De la Phèdre, I, 273-4, de Racine, segle XVII.

divendres, 23 gener de 2015

Allò que tal vegada s’esdevingué (i 2)

Un anònim pintor va pintar una dona anònima llegint un ebook, en una paret pompeiana, poc abans de l’erupció del Vesuvi, l’any 79.

dimecres, 21 gener de 2015

Allò que tal vegada s’esdevingué (1)

Simon Vouet va pintar Venus just quan s’estava preparant per fer-se una autofoto, o selfie vaja, l’any 1625.

dissabte, 10 gener de 2015

Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.

dimarts, 30 desembre de 2014

Bon any nou!

Ancorada en l’esperança que tornarà a esclatar la natura, 
us desitjo un bon any 2015, amics.

dissabte, 20 desembre de 2014

Bon Nadal!

L’àngel d’Edward Burne-Jones ens anuncia bones noves!
Bon Nadal, amics!

diumenge, 7 desembre de 2014

Annemarie Schwarzenbach

Remenava llibres al meu cau de Llagostera aquest cap de setmana. I vaig arribar a l’espai Schwarzenbach. En vaig treure el petit assaig Loin de New York. Al costat hi havia una publicació minúscula. La vaig estirar. I es va descabdellar el fil del record. La primera vegada que vaig conèixer l’existència d’Annemarie Schwarzenbach va ser el mes de juliol de l’any 2008. Com cada estiu, passàvem uns dies a Sils-Maria, a l’Engadina suïssa, i passejàvem per les ribes del llac de Sils, el llac que il·lumina i presideix aquest bloc/g des dels seus inicis. Vam arribar-nos fins a la Biblioteca Engiadinaisa. Com tots els edificis de la zona, la Biblioteca és un xalet, amb grans finestrals que miren el llac. Hi havia una petita exposició titulada “Annemarie Schwarzenbach und Anita Forrer”. Allà vaig conèixer la vida d’aquella dona, morta amb només 34 anys, que Thomas Mann anomenava “l’àngel devastat”. La minúscula publicació que vaig estirar de la lleixa Schwarzenbach és un díptic que explica l’exposició. A la portada, es poden veure les fotografies de l’Annemarie i de l’Anita, hereva dels seus papers i dels seus llibres. I l’ex-libris de l’Annemarie que reprodueix a la tinta la meva fotografia del llac de Sils. Anita Forrer va donar els llibres que l’Annemarie li va deixar, per testament, a la Biblioteca Engiadinaisa. Aquesta era la raó de ser de l’exposició que commemorava el centenari del naixement de l’escriptora.

A la fotografia que il·lustra el post d’aquest pont de desembre s’hi poden veure els materials que hi menciono, posats sobre el volum que conté una biografia de l’escriptora, amb el rostre de l’Annemarie a dalt i la seva mà a baix.

dijous, 2 octubre de 2014

Literatura i Holocaust

El proper 28 d’octubre s’escau el desè aniversari de la creació de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, de la Universitat de Girona. Per aquest motiu i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, la Càtedra organitza el cicle Literatura i Holocaust. El violinista d'Auschwitz dedicat a l’obra El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i a Jacques Stroumsa, a CaixaForum de Barcelona. 

Fa 20 anys de la publicació de la novel·la d’Anglada, que narra la vida de Daniel, un lutier jueu deportat a Auschwitz i obligat a construir un violí per sobreviure. L’any 1998, Anglada va conèixer Stroumsa, un jueu sefardita que va ser violinista a Auschwitz. Ambdós van unir forces per preservar la memòria de l'Holocaust. 

El compromís d’Anglada va ser assumit per la Càtedra que, amb el nom de l’escriptora, va crear la Universitat de Girona l’any 2004. Els vint anys de la publicació de l’obra d’Anglada més reconeguda internacionalment, els deu anys de la creació de la Càtedra i els 75 anys de l’inici de la segona gran guerra són en l’origen d’aquest cicle que dialoga amb la primera activitat que va realitzar la Càtedra l’any 2005, Memòria d’Auschwitz, justament el mes de maig, en el seixantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. En aquell primer cicle va participar Jacques Stroumsa, a més de Jaime Vándor, Pierre Vidal-Naquet i Carles Miralles.

L’objectiu d'aquest nou cicle és presentar i examinar grans qüestions filosòfiques i històriques sobre l’Holocaust a través de la seva memòria i la seva literatura, mostrar els efectes de l’Holocaust en la condició humana, assenyalant les diferències entre la jueria de preguerra i de postguerra, i estudiar la problemàtica de l’alteritat després dels camps. 

dilluns, 25 agost de 2014

Climent

El de Carles Fages de Climent va ser publicat per primera vegada l’any 1933. El de Josep Maria Fonalleras ho va ser l’any 2013. L’un descriu tota una nissaga, els Climent de Castelló d’Empúries, la família materna de l’autor. L’altre explica la història d’un home del segle XXI i retrata la manera de viure dels contemporanis de l’autor. L’un s’endinsa en la història familiar. L’altre s’endinsa en la solitud existencial de l’esser humà d’avui.

Així comença el Climent de Fonalleras: “Aquests primers dies a Roma, sol, he fet el turista. Es pot dir que, quan em vaig acomiadar dels amics, vaig interpretar una de les millors escenes del meu repertori.” I així acaba: “La bombolla. Es desfà. Com es desfà la fusta del vaixell que sembla de mantega. Esquitxa la teva esquena. Un polsim de partícules es diposita després sobre la sorra.”

Així comença el Climent de Fages: “Aquest llibre no l’he concebut. M’ha nascut a les mans mentre removia papers a la recerca de quelcom indeterminat, potser a la recerca de mi mateix.” I així acaba: “Perquè segueixi vetllant per mi [en Climentet], potser li dediqui un dia o altre una pedra, sense data ni nom, en un racó ombriu del jardí, on ensenyaré als meus fills a venerar-lo com un déu familiar.”

La pedra i la sorra. La comèdia de la vida. La insostenible lleugeresa del ser, que titulà Milan Kundera una de les seves obres memorables. Memorables també els nostres Climent, el d’ahir, el d’avui.

divendres, 22 agost de 2014

Trending topic

Les xarxes no tenen un llenguatge universal. Va arribar el 19 d’agost i els de clàssiques commemoràvem el bimil·lenari de la mort d’August, l’emperador romà. Voleu una commemoració d’abast més llarg, en l’espai i en el temps, que aquesta? Vaig pensar que les xarxes anirien plenes de paraules sobre l’efemèride. I vaig publicar un post al meu blog, en català, és clar. El vaig voler difondre a Twitter. El bimil·lenari serà, pensava jo, trending topic al món mundial. I vaig anar a la cerca i captura del hashtag per fer servir entre els 140 caràcters del meu tuit. Me’n van sortir en francès, en castellà, en italià, en anglès... Cada llengua feia servir el seu. Vaig triar el més proper al protagonista de la commemoració, i el més universal, el llatí #Augustus. Al llarg del dia em vaig adonar que no hi havia ni la més remota possibilitat de competir. Res a fer davant de #3YearsOFWMYB (no em demaneu pas de què es tracta) o #GamperTV3, per posar només dos exemples.

Babel existeix i el món va per uns camins que no són ben bé els de les clàssiques.

dimarts, 19 agost de 2014

August

“Si la peça us ha agradat, doneu-li els vostres aplaudiments i, tots plegats, demostreu la vostra alegria.” Avui mateix fa dos mil anys, August, l’emperador romà, pronunciava aquestes paraules en el seu llit de mort, davant dels seus amics, als quals acabava de preguntar si els semblava que havia representat bé la comèdia de la vida. Els havia fet entrar a la cambra, a punt de morir, el 19 d’agost de l’any 14. No sabem si van aplaudir la vida d’August, perquè Suetoni, el biògraf, no ho vol deixar clar. Sí que ens diu, però, que “el destí li reservà una mort tranquil·la tal com sempre havia desitjat”. 

Va deixar un bon llegat al poble romà, no només polític, la tan repetida pax romana augusta, també econòmic. Havia fet testament un any i quatre mesos abans de morir, sempre segons el seu biògraf Suetoni. La família eren els hereus de primer grau, el poble romà i l’exèrcit van rebre també unes bones sumes. S’hi excusava de la “poquesa del seu patrimoni” i hi declarava que els diners que havia percebut dels testaments dels seus amics i dels seus dos pares, el natural i l’adoptiu, els havia despès gairebé totalment en les necessitats de l’Estat. És clar que no va tenir set fills per criar i emancipar.

diumenge, 25 maig de 2014

Suflé de pas del temps

Ingredients:
Un tuit d’algú que recorda els poemes francesos de Rilke que vaig traduir l’any 2010, després dels estius a Sils Maria
Un comentari de facebook sobre una de les pel·lícules presentades a Cannes en l’edició que acaba de cloure, Clouds of Sils Maria, d’Olivier Assayas. 
Un article per al diari Ara, encara inèdit, que ha escrit el meu fill. 
Una frase d’algú que ha escrit un llibre d’autoajuda que diu que se sent més vell aquell que pensa més en els seus records que no pas en el seu futur.
Un polsim de tarda de diumenge de maig.
Unes gotes de perfum de llessamí. 
Uns milers de quilòmetres de distància.

Preparació
En una gerra de danaide, barregem tots els ingredients a punt de neu. Els deixem caure a la sorra d’una platja mediterrània. N’aspirem el gust i l’olor i el tacte, respirem a fons, obrim els ulls i tornem a viure la realitat com és i com volem que continuï sent.

dimarts, 8 abril de 2014

Sota el plàtan

Nosaltres que emprenguérem aquest pelegrinatge
veiérem les estàtues rompudes
ens oblidàrem i diguérem que hom no perd la vida tan
fàcilment
que la mort té camins inexplorats
i una seva justícia;

que quan nosaltres ferms sobre els nostres peus morim
en la pedra agermanats
fosos amb la rigidesa i la impotència,
els antics morts han fugit del cercle i s’han alçat
i somriuen amb una calma estranya.

Iorgos Seferis, MithistorimaXXI

diumenge, 30 març de 2014

Modest Prats amb la Paraula

Modest Prats va pronunciar la darrera lliçó “La Paraula i les paraules”, amb motiu de la seva jubilació, el dia 29 de maig de l’any 2002, ho va fer a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona que s’inaugurava amb la darrera lliçó del seu professor. La va acabar amb aquestes paraules: 

«Res no és innocent en el món de les llengües. I, per tant, nosaltres no podem ser ingenus. […] La història de la llengua ha de ser crítica i ha de descobrir les enganyifes que amaguen la realitat. Res no és innocent. […]

Els filòlegs hem de ser, ja que en som especialistes, els primers responsables d’establir, amb tota la seva complexitat el sentit de les paraules i l’ús que en fan els qui tenen el poder. Ningú com nosaltres ha de tenir ben clar —diguin el que diguin— que la paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant. No ens deixem ensarronar pels qui ens volen fer creure que això passava abans, però ara ja no. Molts potser trobaran rància la divisa que, recordant Maritain, ara faig meva: les altres facultats universitàries cerquen veritats de les quals ens poguem servir. Nosaltres hauríem de cercar la Veritat a la qual hem de servir. […]

Έν αρχή ήν ο Λόγος. Sant Jeroni va traduir-ho en llatí en aquest termes: «In principio erat verbum.» Tinc a la mà dues edicions catalanes de la Bíblia: una tradueix el Λόγος grec per Verb, l’altra per Paraula. En tots els casos — Λόγος, Verbum, Verb, Paraula— ho escriuen en majúscula. Us dóno gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit i m’heu dit, m’heu acostat a la Paraula.»

dilluns, 13 gener de 2014

Abandonaments

Ja ho va experimentar Plutarc a les seves Vides paral·leles, el segle primer de la nostra Era. Em refereixo al fet d’acarar les vides de dues personalitats diferents, tot cercant-ne les similituds i les diferències, com feia jo, breu, en el post anterior. L’abandó de les cases és una metàfora de la vida de l’ésser humà. La Masia Mariona de Rafael Patxot, al peu del Montseny, va tenir sort. La família la va donar a la Diputació de Barcelona i ara acull un museu Patxot i és la seu de l’oficina del Parc Natural del Montseny. Però les cases, per molt que hi hagin viscut grans protagonistes entre les seves parets, fan bona aquella frase llatina sic transit gloria mundi. La família del marquès de Desvalls va donar el seu palauet de Barcelona a l’Ajuntament. Els jardins del Laberint d’Horta són un dels llocs més encantadors de la ciutat. Però el palauet dels Desvalls, al bell mig, es troba en estat d’abandonament. No tant, encara, com la torre i el castell d’Arenys d’Empordà, propietat que havien estat de la ballarina Àurea de Sarrà, quasi totalment destruïts els interiors, oberts, vandalitzats. O com el Molí de la Torre, a prop de Figueres, on va sojornar i pintar Salvador Dalí, d’adolescent. Com tantes masies i cases pairals arreu de Catalunya que cauen a trossos per obra del saqueig, més que per obra del temps o dels forts vents o de les pluges desfermades.  

Vaig fotografiar, el mes de desembre passat, l’ermita de Santa Seclina, del terme de Caldes de Malavella, quan queia la tarda, amb el sol de biaix. No té ni campanes, li han robat quasi tot. Ella segueix dempeus, com quan lluïa en casaments i trobades populars. Què podem fer per conservar tot el patrimoni que tenim? Hi ha d’haver algú que es proposi de preservar la memòria de les coses, la memòria de les persones, quan ja no hi són. Però, mentre hi són, també hi ha d’haver algú que ajudi a impedir la seva decrepitud, la de les persones i la de les cases. Amb amor, és clar.

dissabte, 4 gener de 2014

Patxot i Font i Quer, fa 50 anys

El 2 de gener de 1964 va morir a Barcelona el botànic Pius Font i Quer. El 8 de gener del mateix any, va morir a Ginebra el mecenes Rafael Patxot i Jubert. L’un havia nascut el 8 d’abril de 1888, l’altre el 8 de maig de 1872. L’un tenia 76 anys, l’altre 92, quan van morir aquell mes de gener de fa 50 anys. De generacions allunyades i de vides separades, els va unir la seva voluntat de treballar per la llengua, de viure pel país que els va donar vida. Font i Quer va classificar les plantes que poblen els nostres boscos, Patxot va catalogar tots els núvols. Font i Quer va ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des del primer de maig de l’any 1942 i president des de 1958 fins a l’any de la seva mort. Patxot va ser un dels mecenes de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’època difícil de la dictadura de Primo de Rivera. La mort també els va agermanar, fa 50 anys, en la distància que separa Ginebra de Barcelona. 

Com que sense núvols no hi hauria flors, em plau d’il·lustrar aquest post de record de dues figures cabdals de la nostra història recent amb una fotografia ennuvolada del jardí de l’Institut d’Estudis Catalans. La vaig fer ara fa just un any, quan les camèlies acabaven de florir.