Àngela Vives

Avui, Àngela Vives, la meva mare, compleix noranta anys. Els viu amb lucidesa. Els vivim, tots, amb una gran joia. I ens sentim privilegiats de poder gaudir de les seves converses agudes, dels seus consells encertats. Com sempre. I que per molts anys més!

L’any 2005, el seu nét i jo vam reunir en una edició privada totes les poesies que la meva mare ha anat escrivint al llarg de la seva vida i que anava desant en un calaix. Per això vam donar al recull el títol Al calaix. La primera poesia conservada data de 1937. A aquest text es refereix en el poema que es va dedicar com a regal d’aniversari el dia que va complir vuitanta anys.

XLII

Aquella pequeña Ángela,

que nació hace ochenta años,

no ha perdido la ilusión

ni de amar ni ser amada.

Y recuerda con cariño

que ya de muy jovencita

dejó escrito en un papel:

“la única, la verdadera felicidad

es ser amado y amar”.

Y sigue a los ochenta

siendo aprendiz de poeta,

pero ella escribe y escribe...

y lo guarda en la carpeta.

Es para ella un tesoro,

como dice un poema,

“más preciado que el oro”.

Y canta y ríe y llora,

según la vida le lleva.

Y vive y ama la vida,

con todo lo que conlleva.

El dia del meu cinquè aniversari em va escriure un poema que sempre m’acompanya. Sobretot amb les dues estrofes finals hi he mantingut diverses emocions, relacions i controvèrsies amb el pas dels anys, segons si era nena, adolescent, jove...

N’ets blanca, rossa i rosada,

com jo havia somniat,

per tots ets molt estimada,

si... sembles un granet de blat.

Quan a dormir venim

el teu pare i jo

a les galtones et fem un petó

i al Jesuset demanem tots dos

força somnis dolços

per tu, mon tresor,

de follets i fades

i àngels barrejats,

i que els teus ullets

en aquesta vida

te’ls obri, filleta nostra,

força... força... força tard.

Les fotografies que acompanyen aquest post mostren el llibre de poemes de la meva mare i tres delicioses nines de roba de les que ens va fer, amb els seus enagos, les seves sabatetes, puntes i llaçades a l’esquena...

Feliciteu-la i feliciteu-nos, que avui compleix 90 anys!

Pineda romana

L'esquena de Castel Sant'Angelo intuïda darrere la pineda, un migdia tardoral.

Com Umberto Saba, "Avevo Roma e la felicità".

Full blanc

Ho sabies, que els ulls bells s’esvaeixen

s’entelen, es refusen, altra cosa esdevenen,

que els teus jardins estimats es degraden

entre minúscules ortigues, gratacels,

ho sabies fa prou temps, que fidel

resta només un full blanc a esperar-te,

i que aquests quatre solcs a construir et desafien

ciutats més fondes, més esplèndides que Troia.

Maria Luisa Spaziani (1924) traduïda per Maria Àngels Anglada (1930-1999)

Altars (pagans)

Composició de lloc. Títol: laterals d’altars amb arbres. Vet aquí el lateral esquerre de dos altars romans: l’Ara Pacis i l’Altar de la Pàtria. Quina pàtria i quina pau, ens podem preguntar. Algunes de les paus i de les pàtries que al món hi ha hagut, o no, per saecula saeculorum.

L’un, l’Ara Pacis, es va aixecar a major honor i glòria de l’emperador August i de la seva ben o mal anomenada pau, a finals del segle I abans de Crist. Fa poc l’han tancat dins d’un armari, ja pot ser fet de Richard Meier o de qui vulgueu, no deixa de ser un armari.

L’altre, l’Altar de la Pàtria, també anomenat el Vittoriano, va ser construït a major honor i glòria de Vittorio Emanuele II, primer rei d’Itàlia, al segle XIX.

I els arbres? Pins i xiprers, que sempre ens acompanyen a la Mediterrània, sigui quina sigui la pàtria o qui la governa.

Laberint

En aquest laberint de mosaic no hi habita el Minotaure, a diferència del grafit de Pompeia. Aquest laberint forma part del mural de mosaic que hi ha dins l’edifici de l’Ara Pacis, a Roma. L’autor de l’obra és Mimmo Paladino i Costantino Buccolieri és el mosaïcista que el va fer, l’any 2000.

Tardor gironina

Bella és la Devesa de Girona [...] en l'agonia daurada de la tardor, amb les fulles d'aram que encatifen el sòl [...]

Carles Rahola, La ciutat de Girona

Història d’una casa (III)

Me’n vaig enamorar la primera vegada que hi vaig entrar. Amb les cases i amb els llocs passa com amb les persones: te’n pots enamorar al primer cop d’ull. Més i més les vius, de fet i en la ment, més i més les estimes. Però si has de desaprendre d’estimar-les, t’has d’enganyar i enganyar constantment, com deia Ovidi, sota l’aparença del bé.

La pintura blanca de les parets blanques s'escrostonava pertot arreu. Havien tingut tanta pressa per estrenar la casa, que no havien volgut esperar que les parets fossin ben seques per vestir-les de blanc. Era igual. La claror que hi entrava, quasi zenitalment al bell mig de l’edifici, i les grans obertures al jardí, les llars de foc i les petites fornícules a cada cambra, l’escala penjada de fusta, els sostres desnivellats, els porticons, el jardí, ai quin jardí!, la tanca de fusta blanca, l’estany, res no hi vaig veure que no em plagués. La casa era pràcticament buida, però jo la vaig omplir de fantasies.

I, a més, dins d’aquelles parets s’hi havien escrit pàgines i pàgines de bona literatura. I, de la literatura, jo també n’estava enamorada des de feia anys.