diumenge, 3 de maig de 2015

Omnia vincit Amor

Virgili va escriure la frase que posa títol al post d’avui l’any 37 abans de Crist, a la seva desena ègloga, a les Bucòliques, la primera de les seves obres.

Valentino, el modista italià, ha brodat la frase en el cosset d’un vestit de festa de la seva col·lecció d’alta costura, de la temporada de primavera-estiu 2015, que podeu veure a la fotografia.

Però s’ha produït una alteració en l’ordre dels mots, vint segles després. A Virgili, “tot ho venç l’Amor”. A Valentino, “l’Amor ho venç tot”. El vers de Virgili (el 69) continua així: “també nosaltres cedim a l’Amor”.

Deu anys més tard i a les Geòrgiques, Virgili va reutilitzar la frase, tot descrivint l’edat d’argent, dominada per Júpiter. Qui triomfava no era l’Amor, sinó el treball aferrissat: Labor omnia vicit improbus. Potser algun dia la veurem brodada en una granota de treball de disseny.

En diem tradició clàssica d'aquesta pervivència dels autors llatins i grecs al llarg dels segles. I arriba fins a la moda tèxtil o els vitralls modernistes. És igual. Viu.

dilluns, 16 de març de 2015

L'ús i la llengua

Llegim Horaci a classe de Literatura llatina a la Universitat de Girona. Any rere any, els estudiants se sorprenen de l’actualitat dels mots del poeta llatí mort l’any 8 abans de Crist. Avui estudiàvem l’Art poètica, aquella peça que desgrana les característiques de l’ofici d’escriure, segons la seva teoria literària, més pràctica que teòrica.
Ara que tenim a la palestra dels mitjans de comunicació les propostes “per un català més ric, àgil i senzill” d’un grup de divulgadors lingüístics, em plau de recordar aquests mots horacians que ressonaven tan moderns, avui, a classe.
“Tal com els boscatges muden de fulles al pas dels anys, quan les velles han caigut, així mateix uns mots moren de vellesa, i uns altres mots, tot just nascuts, floreixen i prenen força com jovençans. Ens devem a la mort, nosaltres i les nostres coses. [...] Les obres dels homes s’esvairan; quant menys subsistiran els mots en llur honor i gràcia vivent! Molts en renaixeran que ja caigueren; i en cauran molts que ara estan en honor i vigoria, si l’ús ho vol, car l’ús és arbitre del parlar, el dret i la norma.”
La traducció, de l’any 1927, és de Llorenç Riber i la fotografia, romana, la vaig el mes de març de l’any 2011.

dimecres, 11 de març de 2015

Canvi d'agulles

Ja em va sorprendre que Josep Maria Fonalleras titulés la seva darrera narració Climent, tenint present que Carles Fages de Climent havia titulat així l’obra en la qual descriu la nissaga familiar dels Climent. Em vaig continuar sorprenent quan Pilar Rahola va titular Mariona la seva darrera novel·la, perquè ja existia des de feia anys la Mariona Rebull d’Ignasi Agustí, qui havia titulat així una de les seves peces més conegudes. M’he tornat a sorprendre, aquest mes, quan un grup de divulgadors lingüístics de mitjans de comunicació catalans han titulat Canvi d’agulles una peça que acaben de publicar, tot i que Canvi d’agulles és el títol d’un recull de narracions amb el qual Lluís Muntada va rebre el premi Mercè Rodoreda l’any 2002 i va ser publicat per Proa l’any següent. Deu ser que els títols dels llibres no són patrimoni exclusiu de ningú. Sort que en el darrer Canvi d’agulles hi han afegit aquest subtítol, Per un català més ric, àgil i senzill

dimecres, 25 de febrer de 2015

Els tres versos d’Ovidi

Ens ha transmès l’episodi Sèneca el Vell en les seves Controvèrsies. L’aposta va ser clara. Ovidi va assegurar als seus amics que eliminaria de la seva obra els tres versos que ells triessin. Amb una sola condició, que aquests versos no coincidissin amb els tres versos que el mateix autor, Ovidi, volgués salvar. Afirmava Sèneca que Ovidi no ignorava els seus “defectes” estilístics, però els estimava. De manera que els tres versos triats per ser eliminats i salvats van ser els mateixos. I els fats han fet que només en coneixem dos d’aquests versos, el tercer vers mai no ha arribat a nosaltres, a causa d’una llacuna en el manuscrit senequià. O factum male! que diria Catul. Les elucubracions entorn d’aquest tercer vers incògnit han estat i continuen sent tema d’estudi filològic. Però l’objecte d’aquest post d’avui és que, si us ve de gust, valoreu vosaltres mateixos si eliminaríeu o salvaríeu els dos pentàmetres triats i coneguts. El primer forma part de l’Art amatòria

semibouemque uirum semiuirumque bouem

i el segon pertany als Amors

et gelidum Borean egelidumque Notum

dissabte, 21 de febrer de 2015

Ahora mismo estoy en Sevilla

Tres cafès, un tallat i un cacaolat després d’haver sortit de Barcelona de bon matí, s’asseu a l’andana de l’estació de retorn. Aquest tren no acaba d’arribar mai, pensa. L’estació és la de Girona, però la noia que parla pel mòbil al seu costat li diu al seu interlocutor “ahora mismo estoy en Sevilla”. Ella mira el rètol, amb una punta de preocupació i murrieria, i es mira la noia del mòbil. Girona. Amb tot, cada vegada que torna a seure en aquell lloc, dubta un moment si és a Girona o a Sevilla.

dimarts, 17 de febrer de 2015

Fa un dia trist, avui

Ha agafat un taxi, al matí, a la porta de casa. Plovisquejava, però no ha ni hagut d’obrir el paraigua. S’han saludat amablement amb el taxista que li ha dit “fa un dia trist, avui”. Ella ha repost un sí mecànic i s’ha posat a mirar l’agenda al mòbil. De pas ha repassat els missatges del whatsapp, sense contestar-ne cap, les novetats del facebook i del twitter, i s’ha assegurat de no tenir cap correu nou que la fes canviar de ruta. Res. El taxista la devia vigilar pel retrovisor perquè, tan bon punt ha apagat el mòbil, li ha repetit “fa un dia trist, avui”. Ella s’ha mirat el panorama del carrer, i el cel, sí, feia un dia trist, però li ha dit al taxista que els dies ara ja eren una mica més llargs. Li explicava a la tarda al seu home, asseguts al bar de sota casa davant d’una tassa de cafè, mentre pensava que devia haver estat la tristor del taxista la que li havia produït aquella mena de regirament que no s’havia tret de sobre en tot el dia.

dimecres, 4 de febrer de 2015

Versos d’amor intraduïbles (2)

Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris.
    Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Poema 85 de Catul, segle I a.C.

dissabte, 31 de gener de 2015

I això què és?

De tot fa anys, si ens hi volem fixar, és clar. Així és que em disposo a commemorar el sisè aniversari d’aquest bloc/g. 

Efectivament, va ser el 30 de gener de l’any 2009, un divendres, quan vaig escriure el meu primer post, molt breu, en aquesta finestra que porta el meu nom, presidida per un llac estimat, que vaig fotografiar un après-midi d’estiu suís. 

D’aleshores ençà, les estadístiques de la màquina em diuen que he publicat 730 posts i que aquest serà el número 731. Els dotze primers posts els vaig publicar sense il·lustració. Va ser en el post número 13, publicat el 13 d’abril, quan vaig començar a incloure fotografies, fetes per mi mateixa sobretot, per acompanyar els texts.

I això què és? No és un dietari íntim, encara que ho podria semblar, perquè té autocensura.  No és una crossa per a les meves classes, encara que a vegades així el faig servir. No és un mitjà de difusió de les activitats professionals, encara que també. No és l’embrió de cap llibre de poemes, o de proses, que després hagi publicat en paper, tot i que m’ha passat pel cap. 

Ras i curt, això és un bloc de notes, un gabinet de curiositats a l’antiga, un feix de paraules que a vegades em consolen l’ànima, em curen l’entotsolament, em comuniquen amb vosaltres, lectors amics. Gràcies per enriquir aquest bloc amb la vostra lectura i els vostres comentaris.

Comença el teu setè any de vida, bloc meu, i que els fats et siguin propicis i els lectors benèvols! 

Vaig fer la fotografia el 30 de juny de 2013, des de l’Aquil·leion de Corfú.

dijous, 29 de gener de 2015

Les fonts del Clitumne

La primavera del cinquanta-dos, quan ella va néixer, diu que “les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes”. Ahir, el seu amic tocat de feridura, evocà aquest poema de Ferrater, quan es va girar “aquell ventet menut” i ella acabava de dir que s’havia deixat la rebeca a casa. El pas del temps, entre el xuclamel i les acàcies, l’acant i les cineràries, de bell nom i color de cendra, posaven el marc a un passeig amable cap a un futur que se’n va, com el record, “de tan confús”. Aniran a les fonts del Clitumne, van dir, aquell riu sagrat de Virgili, i d’alzines negres de Carducci, el viatge de fet i en la ment, van evocar. 

Per a Carles Miralles, amic, mort aquesta matinada, massa jove.

dimecres, 28 de gener de 2015

Versos d’amor intraduïbles (1)

Je le vis, je rougis, je palis à sa vue;
un trouble s’éleva dans mon âme éperdue.

De la Phèdre, I, 273-4, de Racine, segle XVII.

divendres, 23 de gener de 2015

Allò que tal vegada s’esdevingué (i 2)

Un anònim pintor va pintar una dona anònima llegint un ebook, en una paret pompeiana, poc abans de l’erupció del Vesuvi, l’any 79.

dimecres, 21 de gener de 2015

Allò que tal vegada s’esdevingué (1)

Simon Vouet va pintar Venus just quan s’estava preparant per fer-se una autofoto, o selfie vaja, l’any 1625.

dissabte, 10 de gener de 2015

Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.

dimarts, 30 de desembre de 2014

Bon any nou!

Ancorada en l’esperança que tornarà a esclatar la natura, 
us desitjo un bon any 2015, amics.

dissabte, 20 de desembre de 2014

Bon Nadal!

L’àngel d’Edward Burne-Jones ens anuncia bones noves!
Bon Nadal, amics!

diumenge, 7 de desembre de 2014

Annemarie Schwarzenbach

Remenava llibres al meu cau de Llagostera aquest cap de setmana. I vaig arribar a l’espai Schwarzenbach. En vaig treure el petit assaig Loin de New York. Al costat hi havia una publicació minúscula. La vaig estirar. I es va descabdellar el fil del record. La primera vegada que vaig conèixer l’existència d’Annemarie Schwarzenbach va ser el mes de juliol de l’any 2008. Com cada estiu, passàvem uns dies a Sils-Maria, a l’Engadina suïssa, i passejàvem per les ribes del llac de Sils, el llac que il·lumina i presideix aquest bloc/g des dels seus inicis. Vam arribar-nos fins a la Biblioteca Engiadinaisa. Com tots els edificis de la zona, la Biblioteca és un xalet, amb grans finestrals que miren el llac. Hi havia una petita exposició titulada “Annemarie Schwarzenbach und Anita Forrer”. Allà vaig conèixer la vida d’aquella dona, morta amb només 34 anys, que Thomas Mann anomenava “l’àngel devastat”. La minúscula publicació que vaig estirar de la lleixa Schwarzenbach és un díptic que explica l’exposició. A la portada, es poden veure les fotografies de l’Annemarie i de l’Anita, hereva dels seus papers i dels seus llibres. I l’ex-libris de l’Annemarie que reprodueix a la tinta la meva fotografia del llac de Sils. Anita Forrer va donar els llibres que l’Annemarie li va deixar, per testament, a la Biblioteca Engiadinaisa. Aquesta era la raó de ser de l’exposició que commemorava el centenari del naixement de l’escriptora.

A la fotografia que il·lustra el post d’aquest pont de desembre s’hi poden veure els materials que hi menciono, posats sobre el volum que conté una biografia de l’escriptora, amb el rostre de l’Annemarie a dalt i la seva mà a baix.

dijous, 2 d’octubre de 2014

Literatura i Holocaust

El proper 28 d’octubre s’escau el desè aniversari de la creació de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, de la Universitat de Girona. Per aquest motiu i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, la Càtedra organitza el cicle Literatura i Holocaust. El violinista d'Auschwitz dedicat a l’obra El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i a Jacques Stroumsa, a CaixaForum de Barcelona. 

Fa 20 anys de la publicació de la novel·la d’Anglada, que narra la vida de Daniel, un lutier jueu deportat a Auschwitz i obligat a construir un violí per sobreviure. L’any 1998, Anglada va conèixer Stroumsa, un jueu sefardita que va ser violinista a Auschwitz. Ambdós van unir forces per preservar la memòria de l'Holocaust. 

El compromís d’Anglada va ser assumit per la Càtedra que, amb el nom de l’escriptora, va crear la Universitat de Girona l’any 2004. Els vint anys de la publicació de l’obra d’Anglada més reconeguda internacionalment, els deu anys de la creació de la Càtedra i els 75 anys de l’inici de la segona gran guerra són en l’origen d’aquest cicle que dialoga amb la primera activitat que va realitzar la Càtedra l’any 2005, Memòria d’Auschwitz, justament el mes de maig, en el seixantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. En aquell primer cicle va participar Jacques Stroumsa, a més de Jaime Vándor, Pierre Vidal-Naquet i Carles Miralles.

L’objectiu d'aquest nou cicle és presentar i examinar grans qüestions filosòfiques i històriques sobre l’Holocaust a través de la seva memòria i la seva literatura, mostrar els efectes de l’Holocaust en la condició humana, assenyalant les diferències entre la jueria de preguerra i de postguerra, i estudiar la problemàtica de l’alteritat després dels camps.