dilluns, 25 agost de 2014

Climent

El de Carles Fages de Climent va ser publicat per primera vegada l’any 1933. El de Josep Maria Fonalleras ho va ser l’any 2013. L’un descriu tota una nissaga, els Climent de Castelló d’Empúries, la família materna de l’autor. L’altre explica la història d’un home del segle XXI i retrata la manera de viure dels contemporanis de l’autor. L’un s’endinsa en la història familiar. L’altre s’endinsa en la solitud existencial de l’esser humà d’avui.

Així comença el Climent de Fonalleras: “Aquests primers dies a Roma, sol, he fet el turista. Es pot dir que, quan em vaig acomiadar dels amics, vaig interpretar una de les millors escenes del meu repertori.” I així acaba: “La bombolla. Es desfà. Com es desfà la fusta del vaixell que sembla de mantega. Esquitxa la teva esquena. Un polsim de partícules es diposita després sobre la sorra.”

Així comença el Climent de Fages: “Aquest llibre no l’he concebut. M’ha nascut a les mans mentre removia papers a la recerca de quelcom indeterminat, potser a la recerca de mi mateix.” I així acaba: “Perquè segueixi vetllant per mi [en Climentet], potser li dediqui un dia o altre una pedra, sense data ni nom, en un racó ombriu del jardí, on ensenyaré als meus fills a venerar-lo com un déu familiar.”

La pedra i la sorra. La comèdia de la vida. La insostenible lleugeresa del ser, que titulà Milan Kundera una de les seves obres memorables. Memorables també els nostres Climent, el d’ahir, el d’avui.

divendres, 22 agost de 2014

Trending topic

Les xarxes no tenen un llenguatge universal. Va arribar el 19 d’agost i els de clàssiques commemoràvem el bimil·lenari de la mort d’August, l’emperador romà. Voleu una commemoració d’abast més llarg, en l’espai i en el temps, que aquesta? Vaig pensar que les xarxes anirien plenes de paraules sobre l’efemèride. I vaig publicar un post al meu blog, en català, és clar. El vaig voler difondre a Twitter. El bimil·lenari serà, pensava jo, trending topic al món mundial. I vaig anar a la cerca i captura del hashtag per fer servir entre els 140 caràcters del meu tuit. Me’n van sortir en francès, en castellà, en italià, en anglès... Cada llengua feia servir el seu. Vaig triar el més proper al protagonista de la commemoració, i el més universal, el llatí #Augustus. Al llarg del dia em vaig adonar que no hi havia ni la més remota possibilitat de competir. Res a fer davant de #3YearsOFWMYB (no em demaneu pas de què es tracta) o #GamperTV3, per posar només dos exemples.

Babel existeix i el món va per uns camins que no són ben bé els de les clàssiques.

dimarts, 19 agost de 2014

August

“Si la peça us ha agradat, doneu-li els vostres aplaudiments i, tots plegats, demostreu la vostra alegria.” Avui mateix fa dos mil anys, August, l’emperador romà, pronunciava aquestes paraules en el seu llit de mort, davant dels seus amics, als quals acabava de preguntar si els semblava que havia representat bé la comèdia de la vida. Els havia fet entrar a la cambra, a punt de morir, el 19 d’agost de l’any 14. No sabem si van aplaudir la vida d’August, perquè Suetoni, el biògraf, no ho vol deixar clar. Sí que ens diu, però, que “el destí li reservà una mort tranquil·la tal com sempre havia desitjat”. 

Va deixar un bon llegat al poble romà, no només polític, la tan repetida pax romana augusta, també econòmic. Havia fet testament un any i quatre mesos abans de morir, sempre segons el seu biògraf Suetoni. La família eren els hereus de primer grau, el poble romà i l’exèrcit van rebre també unes bones sumes. S’hi excusava de la “poquesa del seu patrimoni” i hi declarava que els diners que havia percebut dels testaments dels seus amics i dels seus dos pares, el natural i l’adoptiu, els havia despès gairebé totalment en les necessitats de l’Estat. És clar que no va tenir set fills per criar i emancipar.

diumenge, 25 maig de 2014

Suflé de pas del temps

Ingredients:
Un tuit d’algú que recorda els poemes francesos de Rilke que vaig traduir l’any 2010, després dels estius a Sils Maria
Un comentari de facebook sobre una de les pel·lícules presentades a Cannes en l’edició que acaba de cloure, Clouds of Sils Maria, d’Olivier Assayas. 
Un article per al diari Ara, encara inèdit, que ha escrit el meu fill. 
Una frase d’algú que ha escrit un llibre d’autoajuda que diu que se sent més vell aquell que pensa més en els seus records que no pas en el seu futur.
Un polsim de tarda de diumenge de maig.
Unes gotes de perfum de llessamí. 
Uns milers de quilòmetres de distància.

Preparació
En una gerra de danaide, barregem tots els ingredients a punt de neu. Els deixem caure a la sorra d’una platja mediterrània. N’aspirem el gust i l’olor i el tacte, respirem a fons, obrim els ulls i tornem a viure la realitat com és i com volem que continuï sent.

dimarts, 8 abril de 2014

Sota el plàtan

Nosaltres que emprenguérem aquest pelegrinatge
veiérem les estàtues rompudes
ens oblidàrem i diguérem que hom no perd la vida tan
fàcilment
que la mort té camins inexplorats
i una seva justícia;

que quan nosaltres ferms sobre els nostres peus morim
en la pedra agermanats
fosos amb la rigidesa i la impotència,
els antics morts han fugit del cercle i s’han alçat
i somriuen amb una calma estranya.

Iorgos Seferis, MithistorimaXXI

diumenge, 30 març de 2014

Modest Prats amb la Paraula

Modest Prats va pronunciar la darrera lliçó “La Paraula i les paraules”, amb motiu de la seva jubilació, el dia 29 de maig de l’any 2002, ho va fer a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona que s’inaugurava amb la darrera lliçó del seu professor. La va acabar amb aquestes paraules: 

«Res no és innocent en el món de les llengües. I, per tant, nosaltres no podem ser ingenus. […] La història de la llengua ha de ser crítica i ha de descobrir les enganyifes que amaguen la realitat. Res no és innocent. […]

Els filòlegs hem de ser, ja que en som especialistes, els primers responsables d’establir, amb tota la seva complexitat el sentit de les paraules i l’ús que en fan els qui tenen el poder. Ningú com nosaltres ha de tenir ben clar —diguin el que diguin— que la paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant. No ens deixem ensarronar pels qui ens volen fer creure que això passava abans, però ara ja no. Molts potser trobaran rància la divisa que, recordant Maritain, ara faig meva: les altres facultats universitàries cerquen veritats de les quals ens poguem servir. Nosaltres hauríem de cercar la Veritat a la qual hem de servir. […]

Έν αρχή ήν ο Λόγος. Sant Jeroni va traduir-ho en llatí en aquest termes: «In principio erat verbum.» Tinc a la mà dues edicions catalanes de la Bíblia: una tradueix el Λόγος grec per Verb, l’altra per Paraula. En tots els casos — Λόγος, Verbum, Verb, Paraula— ho escriuen en majúscula. Us dóno gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit i m’heu dit, m’heu acostat a la Paraula.»

dilluns, 13 gener de 2014

Abandonaments

Ja ho va experimentar Plutarc a les seves Vides paral·leles, el segle primer de la nostra Era. Em refereixo al fet d’acarar les vides de dues personalitats diferents, tot cercant-ne les similituds i les diferències, com feia jo, breu, en el post anterior. L’abandó de les cases és una metàfora de la vida de l’ésser humà. La Masia Mariona de Rafael Patxot, al peu del Montseny, va tenir sort. La família la va donar a la Diputació de Barcelona i ara acull un museu Patxot i és la seu de l’oficina del Parc Natural del Montseny. Però les cases, per molt que hi hagin viscut grans protagonistes entre les seves parets, fan bona aquella frase llatina sic transit gloria mundi. La família del marquès de Desvalls va donar el seu palauet de Barcelona a l’Ajuntament. Els jardins del Laberint d’Horta són un dels llocs més encantadors de la ciutat. Però el palauet dels Desvalls, al bell mig, es troba en estat d’abandonament. No tant, encara, com la torre i el castell d’Arenys d’Empordà, propietat que havien estat de la ballarina Àurea de Sarrà, quasi totalment destruïts els interiors, oberts, vandalitzats. O com el Molí de la Torre, a prop de Figueres, on va sojornar i pintar Salvador Dalí, d’adolescent. Com tantes masies i cases pairals arreu de Catalunya que cauen a trossos per obra del saqueig, més que per obra del temps o dels forts vents o de les pluges desfermades.  

Vaig fotografiar, el mes de desembre passat, l’ermita de Santa Seclina, del terme de Caldes de Malavella, quan queia la tarda, amb el sol de biaix. No té ni campanes, li han robat quasi tot. Ella segueix dempeus, com quan lluïa en casaments i trobades populars. Què podem fer per conservar tot el patrimoni que tenim? Hi ha d’haver algú que es proposi de preservar la memòria de les coses, la memòria de les persones, quan ja no hi són. Però, mentre hi són, també hi ha d’haver algú que ajudi a impedir la seva decrepitud, la de les persones i la de les cases. Amb amor, és clar.

dissabte, 4 gener de 2014

Patxot i Font i Quer, fa 50 anys

El 2 de gener de 1964 va morir a Barcelona el botànic Pius Font i Quer. El 8 de gener del mateix any, va morir a Ginebra el mecenes Rafael Patxot i Jubert. L’un havia nascut el 8 d’abril de 1888, l’altre el 8 de maig de 1872. L’un tenia 76 anys, l’altre 92, quan van morir aquell mes de gener de fa 50 anys. De generacions allunyades i de vides separades, els va unir la seva voluntat de treballar per la llengua, de viure pel país que els va donar vida. Font i Quer va classificar les plantes que poblen els nostres boscos, Patxot va catalogar tots els núvols. Font i Quer va ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des del primer de maig de l’any 1942 i president des de 1958 fins a l’any de la seva mort. Patxot va ser un dels mecenes de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’època difícil de la dictadura de Primo de Rivera. La mort també els va agermanar, fa 50 anys, en la distància que separa Ginebra de Barcelona. 

Com que sense núvols no hi hauria flors, em plau d’il·lustrar aquest post de record de dues figures cabdals de la nostra història recent amb una fotografia ennuvolada del jardí de l’Institut d’Estudis Catalans. La vaig fer ara fa just un any, quan les camèlies acabaven de florir.

dilluns, 23 desembre de 2013

Bones festes!

Amics,
amb aquest Nen lector de Filippino Lippi us desitjo un bon Nadal i un any 2014 dolç i plàcid com la Verge del quadre, intens segur que ho serà!

dijous, 19 setembre de 2013

Martí de Riquer i el llatí

La capella del tanatori de Les Corts, plena de gom a gom, ha emmudit aquest matí, emocionada, quan la veu poderosa de Raimon s’ha deixat sentir pels altaveus i els amorosos mots d’Ausiàs March han gronxat els assistents amb Veles e vents

Per voluntat del mateix Martí de Riquer, la missa s’ha dit en llatí. I tota la sala ha sabut resar el parenostre en llatí. A l’hora de la comunió s’ha sentit el Dies irae, l’himne llatí que s’utilitzava, fins fa ben pocs anys, a totes les misses de rèquiem. 

Mentre s’emportaven el fèretre, tothom dempeus acompanyava el Virolai que sonava a la capella i repetia: “Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient, / sigueu pels bons pilar de fortalesa, / pels pecadors el port de salvament.” El segle XV ha anat de bracet amb el segle XIX, el català anava de la mà del llatí, aquest matí. 

El dia 30 de setembre començarà un nou curs a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Un any més, des de ja en fa 39, tornaré a convidar els estudiants a endinsar-se en l’estudi de la llengua llatina, a gaudir de la riquesa d’aquesta llengua, perquè és en la base de la nostra cultura, perquè és en la base de la nostra tradició més profunda. Martí de Riquer ho sabia bé i ens ho va saber transmetre al llarg de la seva llarga i fecunda vida.  

El tros d’alta mar que il·lustra aquest post de retorn el vaig fotografiar, amb lluna blanca i sense veles, en algun punt de la nostra Mediterrània, un dia lluminós d’aquest estiu de l’any 2013, faent camins dubtosos per la mar.

dilluns, 22 abril de 2013

No us fieu de tot el que publica La Vanguardia

Ara resulta que s’ha posat de moda el llatí. Ahir el periòdic esmentat oferia un llibre amb aquest títol tan suggerent Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí. Fa 39 anys que repeteixo aquesta frase, o alguna de semblant, unes quantes vegades a classe. No em sap greu, no, no, que es publiquin opuscles divulgatius sobre la nostra llengua mare. Benvinguts siguin! 

Justament a la classe de literatura llatina d’avui, ens endinsarem una mica en una magnífica peça horaciana, aquella que és coneguda com Beatus ille, la iunctura que encapçala el poema. Una de les entrades d’aquest volumet-diccionari de frases fetes llatines, tractades amb més o menys enginy, és precisament aquest grup de dos mots. I el comentari que mereix és d’allò més tòpic, amb referència a Fray Luis de León inclosa. Deu fer temps que els autors no han rellegit aquesta peça, perquè ja no recorden que allò que en diuen “oda” d’Horaci, és en realitat un epode. Si haguessin rellegit l’epode, haurien recordat que es tracta d’una gran ironia horaciana, d’una invectiva contra un usurer. I els hauria pogut donar molt més de joc. Als autors, vull dir, prologuista inclòs.

També deu fer més de trenta anys que el quadre de la fotografia penja d’una paret de casa.

dissabte, 13 abril de 2013

Lectures Rodoreda a Romanyà

El 13 d’abril de l’any 2003, vam llegir per primera vegada Rodoreda a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva. Feia 20 anys que havia mort. Vam triar una de les obres que Mercè Rodoreda havia escrit a Romanyà, Quanta, quanta guerra..., perquè acabava de començar la guerra de l’Irak. L’any 2007 hi vam tornar a llegir Rodoreda a Romanyà, era l’any abans del centenari del naixement de l’autora barcelonina. Aquell 2007 vam llegir Viatges i flors. I va arribar l’any 2008, 25 anys de la mort de Rodoreda i Any Rodoreda, pel centenari. Vam llegir Mirall trencat i vam inaugurar l’itinerari literari Rodoreda Romanyà. 

Avui tornem a llegir Rodoreda a Romanyà, perquè volem recordar l’autora en el trentè aniversari de la seva mort. Ressonaran novament aquells mots de “Viatge al poble de la por”: “El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb gran obertures: molt vidre i poc maó. Les parets dels banys estan cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues...”

A la fotografia, un moment de la lectura de l’any 2003.

dimecres, 10 abril de 2013

Memòries d’Aurora Bertrana

Avui presentem a la Sala Gòtica de la biblioteca del Campus del Barri Vell de la Universitat de Girona la nova edició dels dos volums de Memòries d’Aurora Bertrana (1892-1974). Us recomano vivament la lectura d’aquesta obra fascinant d’una dona que afirmava: “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. I així ho va fer. El fragment que segueix pertany al primer volum. L’escrivia a principis dels anys setanta i es referia als anys vint i trenta, sempre del segle XX. No sé si han canviat tant les coses...

“Els falsos «savis» d’aleshores —perquè cada època té els seus falsos savis i en aquella època tampoc no en mancaven— somreien amb desdeny i publicaven discretes ironies saludant la nova aparició, dintre les lletres catalanes, d’Aurora Bertrana. Una dona que, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius! Amb elegants calfreds d’homes «ultracivilitzats» m’acusaven de deixeble de Jean-Jacques Rousseau, amb una irònica pietat envers aquelles teories de retorn a la naturalesa de l’autor de l’Émile i del Contracte social. Els molestava un poc (molt poc, naturalment, perquè «ells» ja sabien que una dona poca competència pot fer als homes en cap domini científic, artístic o literari) que, tot d’una, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del «tramvia de l’anomenada», on ells ja anaven tan estrets fent Déu sap quins i quants equilibris per no perdre el lloc adquirit a força d’empentes.”

dimecres, 3 abril de 2013

Més anys!

Això no pot ser. Plego de fer anys cada any. Ara en faré cada dos anys. El piló creix massa de pressa, si afegim un any cada any. De fet, proposo que canviem l’estructura dels anys i que, a partir d’ara, considerem que ha passat un any després de 24 mesos i no de 12. Que les llunes s’enfadaran? Que s’enfadin. I el sol, i les estrelles. M’és igual. Coherent amb aquesta decisió, us convido a escoltar la cançó del no aniversari. Fins l’any que ve no penso afegir un any més a la suma d’anys que he acumulat fins avui. I així, de cop, tinc la meitat dels anys que diuen que tinc. Gràcies per les vostres felicitacions, estimats lectors!

Un dia tan feliç, és el títol de la fotografia que il·lustra aquest post d’aniversari, feliç.

dilluns, 25 març de 2013

Combinació de mots

Posem que triem aquests quatre mots: petons, destí, saviesa, flors. Què en fem dels petons, el destí, la saviesa i les flors? Quantes combinacions admeten? Quina serà la més convenient? Aquests versos d’E. E. Cummings (1894-1962), sense cap mena de dubte: 

i els petons són un destí millor 
que la saviesa 
senyora ho juro per totes les flors.

E. E. Cummings va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui vers 1950. El va titular Flowers and Hat: Patchen Place, es conserva a SUNY College at Brockport Foundation.

divendres, 22 març de 2013

Inventari bucòlic

No és exhaustiva, però quasi, aquesta llista d’arbres i plantes que ve a continuació i que prové de les Bucòliques de Virgili. Natura en estat pur. I llatina, mediterrània, vaja, la nostra. Una meravella. Trobava a faltar les llistes!

Faig, pi, avena, avellaner, canya, roure, jonc, xiprer, fruiter, salze, om, espiga, perera, vinya, ginesta, bardissa, all, serpoll, olivella, jacint, malví, lliri, rosella, pensament, narcís, fonoll, cinamom, mirtil, calèndula, prunera, morera, llorer, murtra, vímet, palla, heura, raïm, acant, arboç, gingebre, esbarzer, tamariu, sàlvia, lotus, herba luteïna, llambrusca, espígol, roserar, farigola, molsa, àlber, valeriana, ranuncle sard, boix marí, alga, freixe, avet, pollancre, berbena, teix, ginestell, cànem bord.

diumenge, 17 març de 2013

De vegades, pel març

De vegades, pel març, l’aire es tornava tebi.
Ales d’abril somreien a frec del campanar,
el bleix del temps gemmat suaument agitava
els jardins de les cases i els jardins de la sang.
Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols
de poncelles besaven aquell vent amorós
i entre el saüc i l’heura s’acoblaven les merles.
Però encara era l’hivern als jardins de la sang:
com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,
els havien bressat amb rondalles de por.
Per als jardins de sang era la primavera
una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,
guardà en calzes madurs la llum de dies tendres
i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.

De vegades, pel març, l’aire es tornava tebi.

Maria Àngels Anglada

Dia de la poesia catalana a internet

divendres, 8 març de 2013

Peus

Em miro el peu d’or d’en Messi i el peu de bronze de l’Auriga de Delfos. Ho veieu com no som diferents dels humans de fa més de dos mil anys? Ens dediquem, des de fa segles, a immortalitzar en metalls duradors els nostres esportistes, ja sigui en or, ja sigui en bronze, sencers o a trossos. És clar que ens costaria d’imaginar l’Auriga amb samarreta i Messi amb pèplum, però això són minúcies. I després ve Horaci i diu que ha fet una obra literària més duradora que el bronze. No sé, no sé...

dimarts, 5 març de 2013

Tedi

De què serveix la felicitat si, quan la tens, no saps que la tens? Ella es complaïa en el seu tedi, quan John Lavery la va pintar, l’any 1921, durant la seva Honeymoon

Us sembla que contemplem el quadre amb aquesta música?

dijous, 28 febrer de 2013

Enamorament per repetició

Aquell dia ella badava pels aparadors d’una gran avinguda d’una gran ciutat. Va veure el rostre d’ell reflectit davant d’un vestit de strass sense mànigues. Li va semblar reconèixer aquell que ocupava el seu cor des de feia anys. Es va girar de cop sobtat. I gairebé va xocar de cara amb l’home repetit. Li va semblar que s’enamorava repentinament. I així van passar uns mesos. Ella veia l’antic amor en l’abraçada dels braços que l’envoltaven. Una nit, però, es va despertar inquieta i es va preguntar què feia al seu costat aquella màscara ridícula. 

La màscara de la fotografia la vam comprar a Atenes el mes de setembre de l’any 2000, des d’aleshores conviu amb l’heura enfiladissa en una paret del jardí de Llagostera.