dissabte, 2 d’abril de 2016

El meu aniversari

Demà torno a fer anys i que per molts anys. Aquest bloc de notes no té notes des del dia del seu d’aniversari. Hi ha temporades de tot, d’escriure i de viure, o de viure. És aquella frase que Aurora Bertrana escriu a les seves Memòries, “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa.” Poso en pràctica la primera part i potser tornaré a la segona, no se sap mai. 

La setmana que ve anem a Suïssa a explicar justament Aurora Bertrana i Mercè Rodoreda i Cèlia Suñol i, de retruc, una mica de Xammar i de Nicolau d’Olwer i de Pla. Primer a la Universitat de Neuchâtel i després a la Universitat de Ginebra. Literatura i territori. Suïssa, els llacs i els dies. Llocs viscuts i llocs escrits, llocs estimats, petjades literàries d’autores que acompanyen.

L’aniversari de fa uns anys el vam celebrar a Papeete, perseguint Aurora Bertrana pels seus paradisos oceànics i Josep Maria de Sagarra amb la seva ruta blava. Durant anys, però, hem celebrat els aniversaris a la casa de Romanyà, amb l’olivera “de tres branques, signe de pau” que “senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”, escenari d’uns anys de la vida de Mercè Rodoreda, i nostres.

Tot a la vida s’entortolliga, com l’heura als arbres, i unes generacions amb les altres. Ara que el meu pare m’acaba de desitjar felices vigílies, he pensat en la meva mare que ens deu contemplar tots, complaguda. I m’he posat a escriure aquest post. Hi afegiré una flor de la magnòlia del jardí de Llagostera, que vaig fotografiar l’any 2011, com si es tractés d’un oli de Georgia O’Keeffe.

dissabte, 30 de gener de 2016

Avui fem 7 anys

Avui fa 7 anys que això va començar. Primer tímidament, a estones entusiàsticament, amb absències llargues i entrades curtes. Fer anys a vegades serveix per fer balanç. Aquestes són les etiquetes, això vol dir els temes, que més he utilitzat durant aquests 7 anys, amb la freqüència numèrica al costat. Si voleu que en faci una interpretació, us diré que probablement són la representació de les meves fílies, o dèries, o feines, qui sap, o són només efectes de temporades més àgrafes o més viatgeres. M’ha sorprès veure que he parlat més vegades de Virgili que d’Horaci.

nexus rerum (121) New York (103) viatges (103) Roma (81) Llagostera (71) Mercè Rodoreda (62) Girona (59) Virgili (56) Romanyà (47) UdG (47) literatura llatina (47) IEC (44) Horaci (43) jocs (41) flors (39) literatura (39) llatí (39) Líban (37) Suïssa (37)

No sabria dir-vos les raons de la fotografia que he triat per a il·lustrar aital entrada celebradora. La vaig fer el mes de maig de l’any passat al Metropolitan Museum de NY.

divendres, 22 de gener de 2016

Estelrich, els clàssics i els homes d'acció

A la posta de sol del 31 de juliol de l’any 1927 es va celebrar l’anomenat Ungiment de l’Arc de Berà, qualificat com una Festa popular d’una alta valor clàssica, davant del monument romà. La ballarina Àurea de Sarrà va interpretar la seva Demèter i Joan Estelrich va parlar de “La influència dels clàssics damunt els homes d’acció”. Ho va fer amb aquestes paraules: 

“Ciutadans.
El temps no permet discursos. Procuraré ésser breu, breu com un glavi romà.

Fa prop de divuit segles que aquest arc contempla, estàtic, el pas de les generacions. Mola elegant i grandiosa, de majestat fascinant sobre aquesta ampla marina, és un triomf, una esplèndida victòria sobre la massa.

Mentre els homes sentiran la Humanitat i els ulls no es desavesaran de la grandesa estètica, vindran les gents a admirar-te. En aquesta tarda lluminosa i daurada, ínclita hora vespral sobre la pedra gloriosament impertorbable, venim nosaltres a rebre la teva unció eterna, sota la seva ombra augusta, d’una eloqüència sense mots ni fites. En aquesta hora que l’Arc abandona la seva austeritat republicana del ple dia, per a vestir-se, imperial i sumptuós, amb l’or i la púrpura del capvespre, nosaltres hem vingut, per uns instants, a submergir la nostra ànima en l’ànima sempre vivent del gran poble antic que ens el deixà com un vestigi perdurable indestructible. Ell simbolitza per a nosaltres la realitat, insigne i fecunda de la idea llatina.

Sens dubte, els organitzadors d’aquesta festa, han tingut present, en convidar-nos, la nostra significació com a defensors de l’educació clàssica i de la tradició grecollatina. Per això venim i podem dir com l’eminent Coolidge, campió de la cultura clàssica: Venim avui aquí a defensar algunes de les grans realitats de la vida. Venim per a continuar assegurant el progrés en l’esdevenidor, fent que s’estengui més la coneixença del progrés en el passat. Venim per a proclamar la nostra fidelitat a l’ideal que ha plasmat la civilització predominant en el món. Venim perquè creiem que el pensament és el rector de les coses. Venim perquè comprenem que l’única via cap a la llibertat passa per la coneixença de la veritat. La nostra cultura liberal ens ve de Grècia i Roma. L’educació s’hi fonamenta.”

Ho vaig explicar en aquest treball: “Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pàgines 30-61.

dijous, 31 de desembre de 2015

Bon 2016, amics!

Que no ens manqui l’esperança en les hores difícils, ni oblidem el temor en les hores bones.

Que Horaci no ens deixi, vaja.

Bon 2016, amics!

A Kyoto, fa deu dies, vaig fotografiar el pavelló d’or, amb el seu fènix al vèrtex.

dimecres, 23 de desembre de 2015

Bon Nadal!

Cada infantament és un miracle, i respirar cada dia també.

Us desitjo bones festes i bon any 2016, amics!

El quadre que il·lustra aquesta felicitació, The Fairytale Forest (1901-1902) d’Edvard Munch, es conserva al Museu Nacional d’Oslo.

dilluns, 7 de desembre de 2015

Patior ut potiar

Quan tenia vint-i-un anys, a petició de l’editor d’un Diccionari de poetes i prosistes alemanys del XIX, Rilke es va descriure així:
Rilke, René Maria Caesar, nascut a Praga el 4 de desembre de 1875, actualment redactor de Jung-Deutschland i Jung-Oesterreich. La meva divisa: Patior ut potiar. En el moment present, alimento una aspiració ardent de llum; per al futur, una esperança i un temor. Esperança: pau interior i felicitat de crear. Temor (herència nerviosa carregada): follia!
La fotografia de Rilke que il·lustra aquest post, publicat cent-quaranta anys i tres dies després del seu naixement, és de l’any 1900.

diumenge, 29 de novembre de 2015

Marilyn i Miller, segons Tasis

L’any 1966, Rafael Tasis va participar, en representació del PEN Català, a la XXXIV Conferència Internacional d’escriptors, al Loeb Center de Nova York. Tasis va detallar l’experiència a Amèrica del nord, avui, obra publicada pòstumament. 

Quan descriu l’àpat inaugural que se celebrà el dilluns 13 de juny, a la seu de l’Acadèmia Americana d’Arts i Lletres, explica Tasis. “Tinc molt a la vora Arthur Miller, altíssim, de mirada penetrant, darrera les ulleres, el tipus perfecte de l’intel·lectual que ho sap tot, ha dubtat de tot i ha trobat una resposta -provisional- a alguns dels seus dubtes. Amb F. comentem com devia ésser difícil per a la pobra Marilyn Monroe, petit animaló de carn adorable i nervis desballestats, de conviure amb aquell home que endevineu glacial, podrit d’intel·ligència, incapaç de perdonar l’estupidesa o la ingenuïtat -per cobertes de pell de seda i animades per una tendresa desesperada que fossin.”

La fotografia de Marilyn i Miller, que il·lustra aquest post, va ser feta per Sam Shaw / Rex USA, a la seva casa de Roxbury, Connecticut, l’any 1957.

dimecres, 30 de setembre de 2015

Nastagio degli Onesti

“Quan eren ja al darrer plat, heus aquí que tothom començà a sentir els crits desesperats de la jove encalçada; i meravellant-se’n tots molt i preguntant què devia ésser, sense que ningú s’ho expliqués, es posaren drets i, mirant què passava, veieren la malaurada donzella, el cavaller i els gossos, i al cap d’un moment es trobaren allí entre ells. Tot de crits s’alçaren contra els cans i el cavaller, i molts s’avançaren per ajudar la donzella, però el cavaller, parlant-los com ho havia fet amb Nastagio, no solament els féu recular, ans els esglaià a tots i els omplí de gran meravella.”

En record de Francesc Vallverdú, mort l’any 2014, que cada any llegia un fragment del Decameró de Boccaccio, obra que havia traduït i publicat l’any 1984, en la celebració del Dia Internacional de la Traducció a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

La il·lustració del post d’avui correspon a un dels quadres que Botticelli va pintar l’any 1483, seguint la narració de Boccaccio.

dimecres, 26 d’agost de 2015

Mariàngela Vilallonga

Ahir, dimarts 25 d’agost, la gent del programa País Km0 de La Xarxa de Televisions Locals va fer estada a Llagostera, el meu poble. Van emetre dues hores de ràdio al matí i dues hores de televisió a la tarda, des de la Plaça Catalunya amb protagonistes llagosterencs. Aquí teniu l’entrevista que em van fer a les 7 de la tarda, acompanyada de Mercè Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans. Mariàngela Vilallonga
Hi vaig llegir aquest fragment de Josep Pla: “El pla de Llagostera -el nom evoca una geografia lacustre- és encara més delicat. La vila s’encastella cònicament a l’entorn del campanar de l’església; és voltada, a peu pla, de carretera i té un aspecte benestant i feliç.” 
L’autor de la fotografia que il·lustra aquest post és el també llagosterenc Marc Sureda Pons.

dimecres, 29 de juliol de 2015

Asteroide Rodoreda

Quan l’any 1985 es va descobrir l’asteroide 3318, el van anomenar amb el cognom de Karen Blixen, en memòria de l’escriptora danesa coneguda pel pseudònim Isak Dinesen, autora de Memòries d’Àfrica. Era l’any del centenari del seu naixement, el 17 d’abril de 1885, i havia mort l’any 1962. 

La casa en la qual l’autora va passar els darrers anys de la seva vida, a Dinamarca, va ser oberta com a museu l’any 1991 i és gestionada per la Fundació Rungstedlund. 

La granja d’Àfrica, escenari de la seva famosa novel·la, va ser comprada l’any 1963, en una subhasta, per l’estat danès que la va donar als Museus Nacionals de Kènia un cop obtinguda la independència aquell mateix any. L’any 1985 hi va obrir les portes el Museu Karen Blixen de Nairobi. 

Uns anys després, l’any 1996, també es va donar el nom de Karen Blixen a una varietat de rosa, de color blanc i olor exquisida.

Mercè Rodoreda era una enamorada de les roses. N’apareixen a totes les seves obres. Als banys de la casa que va allotjar Rodoreda a Romanyà de la Selva les parets eren cobertes de roses de tots colors. Però cap rosa no porta el nom de Rodoreda. Ni cap asteroide.

Per no tenir, no té ni casa museu la Rodoreda, ni a Barcelona, ni a Ginebra, ni a París. Ni a Romanyà, des d’avui fa un any. 

Volem ser com Dinamarca. 

El passat 29 de maig vaig fotografiar la peça de Pierre Huyghe que il·lustra el post d’avui, al Roof Garden del Metropolitan Museum de New York.

Podeu llegir l’article sencer al diari ARA d’avui aquí

dissabte, 18 de juliol de 2015

Desbloquejant

La darrera entrada d’aquest bloc de notes porta la data de 3 de maig. En canvi, durant els  77 dies que van des d’aquell moment fins avui, he publicat una cinquantena de posts al meu compte d’Instagram: una fotografia acabada de fer i un text mínim que va des d’una sola paraula fins a una frase de no pas més de cinc mots. I tot fet des del mòbil, que vol dir des del TGV, mentre dino al despatx de la Facultat, o en moments desvagats al sofà. De l’Instagram, el post va directament a Twitter i a Facebook, però ai las! no hi ha connexió al blog. 

Vet aquí que fa dies que tenia ganes de comunicar-me amb tots vosaltres, lectors. Però, quan trenques el fil, a vegades costa de tornar-lo a trobar. 

Desbloquejo avui, en plena i ardorosa canícula, per saludar-vos, després d’haver casat el fill i d’haver acabat un nou curs, amb una fotografia de l’àlbum de la festa més grossa que hi ha hagut a can Vilallonga des de fa anys!

diumenge, 3 de maig de 2015

Omnia vincit Amor

Virgili va escriure la frase que posa títol al post d’avui l’any 37 abans de Crist, a la seva desena ègloga, a les Bucòliques, la primera de les seves obres.

Valentino, el modista italià, ha brodat la frase en el cosset d’un vestit de festa de la seva col·lecció d’alta costura, de la temporada de primavera-estiu 2015, que podeu veure a la fotografia.

Però s’ha produït una alteració en l’ordre dels mots, vint segles després. A Virgili, “tot ho venç l’Amor”. A Valentino, “l’Amor ho venç tot”. El vers de Virgili (el 69) continua així: “també nosaltres cedim a l’Amor”.

Deu anys més tard i a les Geòrgiques, Virgili va reutilitzar la frase, tot descrivint l’edat d’argent, dominada per Júpiter. Qui triomfava no era l’Amor, sinó el treball aferrissat: Labor omnia vicit improbus. Potser algun dia la veurem brodada en una granota de treball de disseny.

En diem tradició clàssica d'aquesta pervivència dels autors llatins i grecs al llarg dels segles. I arriba fins a la moda tèxtil o els vitralls modernistes. És igual. Viu.

dilluns, 16 de març de 2015

L'ús i la llengua

Llegim Horaci a classe de Literatura llatina a la Universitat de Girona. Any rere any, els estudiants se sorprenen de l’actualitat dels mots del poeta llatí mort l’any 8 abans de Crist. Avui estudiàvem l’Art poètica, aquella peça que desgrana les característiques de l’ofici d’escriure, segons la seva teoria literària, més pràctica que teòrica.
Ara que tenim a la palestra dels mitjans de comunicació les propostes “per un català més ric, àgil i senzill” d’un grup de divulgadors lingüístics, em plau de recordar aquests mots horacians que ressonaven tan moderns, avui, a classe.
“Tal com els boscatges muden de fulles al pas dels anys, quan les velles han caigut, així mateix uns mots moren de vellesa, i uns altres mots, tot just nascuts, floreixen i prenen força com jovençans. Ens devem a la mort, nosaltres i les nostres coses. [...] Les obres dels homes s’esvairan; quant menys subsistiran els mots en llur honor i gràcia vivent! Molts en renaixeran que ja caigueren; i en cauran molts que ara estan en honor i vigoria, si l’ús ho vol, car l’ús és arbitre del parlar, el dret i la norma.”
La traducció, de l’any 1927, és de Llorenç Riber i la fotografia, romana, la vaig el mes de març de l’any 2011.

dimecres, 11 de març de 2015

Canvi d'agulles

Ja em va sorprendre que Josep Maria Fonalleras titulés la seva darrera narració Climent, tenint present que Carles Fages de Climent havia titulat així l’obra en la qual descriu la nissaga familiar dels Climent. Em vaig continuar sorprenent quan Pilar Rahola va titular Mariona la seva darrera novel·la, perquè ja existia des de feia anys la Mariona Rebull d’Ignasi Agustí, qui havia titulat així una de les seves peces més conegudes. M’he tornat a sorprendre, aquest mes, quan un grup de divulgadors lingüístics de mitjans de comunicació catalans han titulat Canvi d’agulles una peça que acaben de publicar, tot i que Canvi d’agulles és el títol d’un recull de narracions amb el qual Lluís Muntada va rebre el premi Mercè Rodoreda l’any 2002 i va ser publicat per Proa l’any següent. Deu ser que els títols dels llibres no són patrimoni exclusiu de ningú. Sort que en el darrer Canvi d’agulles hi han afegit aquest subtítol, Per un català més ric, àgil i senzill

dimecres, 25 de febrer de 2015

Els tres versos d’Ovidi

Ens ha transmès l’episodi Sèneca el Vell en les seves Controvèrsies. L’aposta va ser clara. Ovidi va assegurar als seus amics que eliminaria de la seva obra els tres versos que ells triessin. Amb una sola condició, que aquests versos no coincidissin amb els tres versos que el mateix autor, Ovidi, volgués salvar. Afirmava Sèneca que Ovidi no ignorava els seus “defectes” estilístics, però els estimava. De manera que els tres versos triats per ser eliminats i salvats van ser els mateixos. I els fats han fet que només en coneixem dos d’aquests versos, el tercer vers mai no ha arribat a nosaltres, a causa d’una llacuna en el manuscrit senequià. O factum male! que diria Catul. Les elucubracions entorn d’aquest tercer vers incògnit han estat i continuen sent tema d’estudi filològic. Però l’objecte d’aquest post d’avui és que, si us ve de gust, valoreu vosaltres mateixos si eliminaríeu o salvaríeu els dos pentàmetres triats i coneguts. El primer forma part de l’Art amatòria

semibouemque uirum semiuirumque bouem

i el segon pertany als Amors

et gelidum Borean egelidumque Notum

dissabte, 21 de febrer de 2015

Ahora mismo estoy en Sevilla

Tres cafès, un tallat i un cacaolat després d’haver sortit de Barcelona de bon matí, s’asseu a l’andana de l’estació de retorn. Aquest tren no acaba d’arribar mai, pensa. L’estació és la de Girona, però la noia que parla pel mòbil al seu costat li diu al seu interlocutor “ahora mismo estoy en Sevilla”. Ella mira el rètol, amb una punta de preocupació i murrieria, i es mira la noia del mòbil. Girona. Amb tot, cada vegada que torna a seure en aquell lloc, dubta un moment si és a Girona o a Sevilla.

dimarts, 17 de febrer de 2015

Fa un dia trist, avui

Ha agafat un taxi, al matí, a la porta de casa. Plovisquejava, però no ha ni hagut d’obrir el paraigua. S’han saludat amablement amb el taxista que li ha dit “fa un dia trist, avui”. Ella ha repost un sí mecànic i s’ha posat a mirar l’agenda al mòbil. De pas ha repassat els missatges del whatsapp, sense contestar-ne cap, les novetats del facebook i del twitter, i s’ha assegurat de no tenir cap correu nou que la fes canviar de ruta. Res. El taxista la devia vigilar pel retrovisor perquè, tan bon punt ha apagat el mòbil, li ha repetit “fa un dia trist, avui”. Ella s’ha mirat el panorama del carrer, i el cel, sí, feia un dia trist, però li ha dit al taxista que els dies ara ja eren una mica més llargs. Li explicava a la tarda al seu home, asseguts al bar de sota casa davant d’una tassa de cafè, mentre pensava que devia haver estat la tristor del taxista la que li havia produït aquella mena de regirament que no s’havia tret de sobre en tot el dia.